#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 31 de març de 2012

Llums i ombres.

Fa un temps, el meu pare em va donar la seva vella taula de llum. És dissenyador gràfic, i durant molts anys va treballar amb ella, en jubilar-la me la va regalar: "Segur que en faràs alguna cosa!". Així que l'hem recuperat (l'haviem prestat temporalment) ens hem posat a jugar amb ella. Hem reutilitzat la farina de taronja (també val una mica de sorra, o farina) i diferents materials, i hem investigat: ombres i siluetes, opac i translúcid, eines i caminets.

Avui m'han enxampat preparant-los la sorpresa. Així que els he deixat començar "abans d'hora" i experimentar primer amb diferents estris. En Biel ha agafat palets de plàstic i fet un número 1 que ha acabat convertint en un rombe. Destaca la palleta, translúcida.

Hi hem afegit confetti, i han anat variant la composició. Quan l'interès ha començat a decaure...

... hem abocat la farina de taronja sobre la taula. Això sí, primerament hem pres la precaució de tapar les juntes amb una mica de cinta adhesiva i posar la taula dins una caixa gran perquè, com era d'esperar, fent caminets i escampant en cau molta de la taula!

Primer han treballat una bona estona només amb la farina, poc a poc hi han anat afegint materials i provant els rastres que hi deixaven diferents estris.

Farina i confetti: una pizza! Una bonica combinació de llums i ombres.

Afegir i treure, posar i reposicionar.

Mans i accions.

La Llum ens ha obsequiat amb un pastís d'aniversari!!!

I en Biel amb una composició tridimensional.

 
Després d'una bona estona en Biel ha tingut una idea.

I ha anat a buscar un paquet de mocadors. Un a un els ha anat treient i apilonant, alternant-los amb farina i confetti.

La Llum omplia i buidava... bé, o se li buidava sol!

Alternant capes.

Colors i ombres, un espectacle per a la vista.

Aspecte final de la composició. En veure's a través del paper les formes s'arrodoneixen, es suavitzen i els límits d'on comencen i acaben es confonen, la composició es torna suau i delicada.

La taula restarà uns dies més a l'habitació. Seguirem investigant les múltiples possibilitats creatives i de joc que ens ofereix.

Març del 2011. Quatre anys.

diumenge, 25 de març de 2012

Et diré un secret molt fi...

... la primavera és aquí! Ha arribat embolcallada en pluges, però es mostra esplèndida i radiant! Nosaltres li hem volgut retre un petit homenatge, i a l'espera que arribin les flors (les de veritat), les fulles i els brots (les de veritat), els insectes (d'aquests ja n'hi ha uns quants), els ocells ( els de veritat), i abans de començar a plantar, a sortir, a gaudir del sol i de l'aire fresc als braços... hem fet una bonica caixa de la primavera. I com que la idea de les sensory boxes és de pink and green mama (que sempre té unes idees fascinants!), hem fet la nostra caixa rosa i verda. Un jardinet de pèsols i faves que es barregen amb confetti i plomes sota l'atenta mirada d'ocells, papallones, fades i abelles amagat rera una cortina de flors de paper. El plaer d'experimentar.

Presentació de la caixa. Els materials per separat: pots i culleres, el confetti en una petita safata, els mitjos pèsols, les faves encara dins la beina, i totes les bestioles esperant.

Una petita regadora: les plantes i les flors s'han de cuidar. A l'igual que les persones.

El descobriment!

Retirem la cortina i posem la taula al mig de l'habitació, així poden jugar tots dos sense fer-se nosa.

Les faves: un èxit. Treure-les de la tavella i barrejar-les... fem treballar els dits, així guanyen força i els facilitem la tasca de subjectar el llapis, el bolígraf, el retolador...

 
... o classificar-les.

Ple.

Rastres d'insectes i culleres.

I un petit ocell tancat en una gàbia "de vidre".

El caos del joc: finalment ho han barrejat tot.

En Biel ha agafat un retolador i ha dibuixat cara a una fava: "Mira, mama: sembla la lluna!".

Més caos i més joc.

Un pastisset!

I després de la festa...

... ho preparem tot per a tornar-hi a jugar de nou. És molt important la presentació, cal que sigui una invitació. Cada vegada.

P.S.: Uns dies més tard hi hem afegit mig quilet de soja i el volum s'ha vist incrementat! Però l'ocellet ha acabat essent una baixa. Ooooh!

Esperarem amb ganes les flors i l'olor de gespa tallada. Mentrestant, jugarem al nostre jardinet particular.

Març del 2012. Quatre anys.

dissabte, 24 de març de 2012

El descobriment de l'art del dibuix.

 

Aquesta preciosa obra data de l'any 1791, és obra del pintor flamenc Joseph-Benoît Suvée, i s'exposa al Groeningemuseum de Bruges. És coneguda sota diferents nomenclatures i traduccions, entre elles: "Butades (o Dibutades) o el descobriment de l'art del dibuix", i ens explica una història d'amor: la filla del ceramista Butades de Sició s'enamorà d'un jove. El jove havia de deixar la ciutat, i la nit anterior a la seva marxa, la filla del ceramista resseguí sobre la paret amb un tros de carbó el perfil de l'ombra del seu estimat. Conten, també, que després, el pare reomplí amb argila el perfil, creant un bust a partir de l'ombra. És doncs, l'orígen del dibuix, però també de l'escultura.

Com a petit homenatge a aquesta obra, que em va fascinar profundament en contemplar-la, hem jugat a dibuixar ombres i perfils, i és d'obligada menció el gag dels Simpsons "Siete de la tarde del viernes, madre: hora de la silueta semanal". Hem observat l'obra de Suvée i també la de Joseph Wright, les hem comparat, n'hem parlat... i a la seva manera les han interpretat i reproduït. Aquest és el resultat:

Primer han buscat un objecte per resseguir, però els costava molt coordinar-se per a poder resseguir la forma, així que no han tardat gaire en cansar-se'n.

  
Primer la Llum ha posat per al seu germà. Els resulta inevitable girar-se per a veure què fa l'altre. En Biel ha resseguit la silueta de la Llum i en acabar li ha dibuixat les faccions.

Després en Biel ha posat per a la Llum.

I també ella li ha dibuixat els ulls, el nas i la boca.

Després han volgut pintar-les.

En Biel projectant la seva ombra sobre la seva silueta.

La Llum s'ha volgut pintar els ulls de color verd.

En Biel ha optat per fer-se més ulls i pintar-se com un monstre. S'esforça per agafar bé la cera, poc a poc i a mesura que ho va fent, va guanyant força en els dits i cada vegada l'agafa millor i durant més estona.

Un monstre amb molts braços!

I la Llum s'ha volgut dibuixar un gos al vestit. Un gos amb les urpes ben llargues!

Així llueixen les seves siluetes.

I qui ho sap, potser més endavant ens decidim a provar la segona part de l'experiència.

Març del 2012. Quatre anys.
Entrada apadrinada per l'Eva.

dijous, 22 de març de 2012

Sucre de colors.

La caixa de la construcció ha esdevingut finalment la caixa del sucre. Després de construïr i destruïr tant com han volgut (amb les mans, amb les eines i amb l'excavadora) avui hem retirat totes les eines i objectes i ens hem posat a experimentar amb el sucre. Primer, tenyint-lo de colors, utilitzant diferents tècniques. Després, empapant-lo fins a desfer-lo.

Tècnica primera: hem començat posant una mica de colorant dil·luït en aigua en una glaçonera. El tenim preparat en pots buits de colorant que anem guardant, de diferents proporcions de color i aigua en resulten un munt de colors deliciosos.

Un terró de sucre a cada compartiment.


En un moment, el sucre es vesteix de colors.

El sucre mullat es desfà amb una mica de pressió.

Xaf!

Tècnica segona: apliquem colorant alimentari sense dil·luïr directament sobre el sucre. El color és molt més intens, i el terró s'empapa i es tenyeix parcialment.

Tècnica tercera: omplim una salsera de plàstic amb una dil·lució d'aigua i colorant.

I apliquem, repartim.

 
Generosament.

I el sucre es va desfent, i l'aigua es va tornant més espessa i enganxosa (i dolça, suposem!)

Reciclem l'aigua sobrant, la reutilitzem amb un embut. 

Degut a la gran solubilitat del sucre, s'ha desfet en gran part. Els he preguntat on creien que havia anat. "No ho sé, a un altre lloc. Potser a la clavaguera." Els he explicat que a la clavaguera no hi havia pogut anar, perquè no hi havia cap forat per on pogués marxar. Aleshores el seu raonament ha determinat que, si no havia pogut marxar, aleshores era allà. "Potser s'ha barrejat amb l'aigua. S'ha desfet?".

Març del 2012. Quatre anys.