#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Un retrat a (la) mà. Proposta de butxaca número 8.

La imaginació obre de vegades 
unes ales grans com el cel
en una presó gran com la mà.
Alfred de Musset


Com ja vaig explicar en aquesta entrada no sóc molt partidària de "les pantalles" (llegeixi's mòbils, tablets, consoles i maquinetes diverses, televisió...). Però quan en sóc menys partidària és en aquelles situacions que requereixen una certa espera.

Per aquest motiu, quan anem a menjar fora (cosa que d'altra banda tampoc passa gaire sovint) no els deixo entretenir-se amb el mòbil a taula mentre esperem. Seria el més fàcil, cert, però no vull que quedin anestesiats i anul·lats, vull que aprenguin a ser i a estar també a taula. Sincerament, em poso nerviosa quan sento gent que afalaga el "bon comportament" dels nens a taula... "bon comportament" que es redueix a deixar passar el temps darrera d'una pantalla, i no molestar, ni cridar, ni existir... 

Aquest estiu vam estar uns dies a Itàlia, així que vam fer un petit intensiu en menjar fora (i deliciós, tot sigui dit). En una de les ocasions ens vam colar a la millor pizzeria de Reggio Emilia, i ens vam haver d'esperar una estoneta, així que en previsió de fer més amena l'espera (era força tard, estàvem tots molt cansats i encara ens esperava la visita nocturna a una Sala d'exposicions, com us explico en aquesta entrada) vaig rescatar un xic de washi-tape que duia dins la bossa i vaig llançar un repte: - A veure qui pot fer un retrat a la seva pròpia ma amb una mica de cel·lo maco (que és com li diuen ells)?













Així vam estar omplint els minuts que van separar la nostra entrada en aquell meravellós temple de la pizza fins que les nostres pizzes fumejants van venir a trobar-nos... i sí, crec que són les millors pizzes que hem menjat en la nostra vida (i, creieu-me, que n'hem menjat moltes!). 

Així, amb aquest petit exercici de fantasia aplicada sobre la nostra pròpia pell vam estar fent i desfent, pensant i refent. En un primer moment, els dissenys eren molt bàsics esquemàtics, però a mesura que s'anaven engrescant amb la proposta els dissenys s'anaven tornant més complexes. I el moment més interessant va ser quan es va acabar la cinta adhesiva i vam haver de començar a estripar i a tallar els trossos de cinta per a fer créixer el nostre petit projecte.

Agost del 2015. Set anys i tres quarts. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, no dubtis a investigar...




dissabte, 19 de setembre de 2015

Grans retrats amb petits objectes

Look at everything as though you are seeing it for the first time,
 with eyes of a child,
 fresh with wonder.

Joseph Cornell


Som uns grans col·leccionistes.

D'objectes bells.
De tresors inútils.

Petites peces d'un trencaclosques imaginari que cada dia creix un xic més.
Que a l'estiu es nodreix amb petxines i vidre de mar,
a la tardor de fulles enceses,
a l'hivern de pinyes i algun glà despistat
a la primavera de pètals i brots tendres...

Aquests petits objectes ens serveixen per a composar.
Per a jugar.
Per a crear.
Els manipulem, els transformem.
A les nostres mans creixen i es mostren com vertaderament són.

Per això, d'una estona de joc, d'una composició efímera en neix aquesta petita proposta, que creix i evoluciona, que es transforma per moments.

Un rostre, mil rostres.

Un retrat, un moment.

Matèria. Composició.

Retrat i còpia.

Resultat provisional.

Alteració i diversió.

Tothom juga.


























La llavor de la imaginació dorm en els petits objectes quotidians.

Només cal esperar que desperti.

I despertar amb ella.

Juliol del 2015. Set anys i tres quarts.

Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Retrats esbojarrats amb l'escàner.

Retrats Land-Art

La Teoria de les Peces Soltes.

Set anys i un regal.

dimecres, 9 de setembre de 2015

El retrat de la tieta.

Soy mujer; 
dime qué coño tengo que envidiarle a la puta primavera.
Irene X. 


Una visita molt esperada.

Una tieta pacient i il·lusionada.

L'emoció d'una retrobada després d'uns mesos sense poder-nos tocar.

Una tarda plena de llum i la idea de sortir a fer un gelat (en l'horitzó).

Un rostre conegut, estimat i familiar.

Unes faccions per a estudiar detingudament: la forma de les celles, l'arc dels llavis, la piga...

I la màgia de deixar-ho tot fluir.















La potència de la imatge. La presència determinant de la paraula escrita. L'una i l'altra, l'altra i l'una, l'una o l'altra, i la una sense l'altra. Com nosaltres. 

En un ambient d'exploració, provant tècniques, materials. Descobrint maneres individuals i personals d'acostar-nos a la identitat de l'altre a través de la seva imatge, de la lectura i la interpretació que en fem, de la forma que pren sota el llapis, el retolador, el carbonet.

I escrutar unes faccions, observar-les, atresorar-les totes: la forma del rostre, el color i la forma d'uns ulls, el color de la pell, la dimensió i posició d'una piga. Acostar-te per a esbrinar millor com és. La confiança i la proximitat. I mastegar-ho, i païr-ho, i parir-ho tot plegat. Plasmar-ho i regalar-ho tot sobre un paper. 

Perquè un retrat que és un regal, una mostra d'afecte, una declaració d'amor. 

Que ens explica qui és, com és la tieta. 

Que ens explica com s'estima als seus nebots. 

Perquè un retrat ens parla de donar, de rebre. 

D'una relació bidireccional, on totes dues parts es beneficien perquè totes dues dónen i totes dues reben. 

I així, abans d'anar a fer un gelat la tarda transcorre en calma. 

Juliol del 2015. Set anys i mig. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser et podria interessar...