#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net. Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dissabte, 19 de novembre de 2016

standby (me)

Tendrá que haber un camino,
habrá un camino
que me lleve,
que me lleve donde pueda estar.



Sempre hi ha un després. 


Un netejar el que s'ha embrutat. 


Un recollir el que s'ha trencat. 


Un escombrar les runes. 


És necessari per poder recomençar. 


Donar-nos fins a la sacietat. 


Buidar-nos del tot. 


I, després, rentar-nos les mans, amb les mànigues ben arromangades. 


Oblidant les ganes de trencar-ho tot per no haver de netejar-ho, per poder emmirallar-nos i aguantar-nos la mirada amb les mans distretes subjectant els cabells a l'alçada de la nuca. 


I agafar aire nou. 


Per mastegar-lo i escopir-lo amb regust a magrana, a caqui, o a llorer. 


I escopir de ple en la pena, sense importar si es pròpia o aliena. 


I només després, dormir. 


Per recomençar. 


Estem en standby. 


Però seguim vius i respirant. 


And it feels so good.


Novembre del 2016. 
Carregant piles.


dimarts, 15 de novembre de 2016

nou

La vida es domingo,
canción sin fin,
noche de estrellas,
y un rato en el jardín.
Dije para mí.
Allí.
Y eso fue la bienvenida.





El número nou. Precedint la desena. Espiant-la i anticipant-la.
El nou com a novetat, com a possibilitat i com a incertesa.
L'hora d'entrar a l'escola. Amb petons a les portes i els cabells recollits.
La taula del nou, amb tots els seus trucs, peculiaritats i curiositats.
Una quantitat concreta, mesurada en volum, encabida al palmell de la mà.
La nou del coll, prominent i sensual.
El nou cargolant-se sobre si mateix com les branques d'un arbre inquiet.
El fruit de la noguera, replegant-se com un cervellet.
L'olor d'un llibre acabat d'obrir i ensumat amb els ulls clucs.

Són només nou possibilitats del nou.
I, entremig, tot el que cap entre totes i cada una d'elles.
De bo i de dolent.
D'alegre i de trist.
De nu i de vestit.
De ple i de buit.
De possible i d'impossible.
De camins i d'abismes.
De riures i plors.
De vell i de nou.
El nou com un any de canvis, de novetats i possibilitats.
On viureu moments per cridar, per riure, per plorar i per esperar.

Però sobretot el nou,
com un diumenge etern, d'estrelles i jardins.
Y eso fue la bienvenida.
Pel regal que em vau fer fa nou anys convertint-me en mare.


15 de Novembre del 2016. 

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...