#estemderetiro


Després de cinc anys d'activitat ininterrompuda hem fet una petita parada per a omplir els nostres pulmons d'aire fresc i net.
Aviat tornarem a donar guerra, no patiu. Mentrestant, podeu seguir-nos a les xarxes on (de tant en tant) ens deixem caure.

dimecres, 5 d’abril de 2017

La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac.


Sóc una ferma defensora dels contes tradicionals i populars, però també crec que porten implícita una gran càrrega de violència, sexisme i, moltes vegades, por. Els que ens movem en el món educatiu solem donar força voltes a aquestes coses, i des del meu punt de vista (i el de moltes persones que estimo) la meva conclusió és que no tots els contes són adequats per a totes les edats. Si en volem mantenir l'essència, que per alguna raó hi és, hem d'analitzar quin missatge transmeten i a quin públic s'adrecen.

Dit això, amb la llegenda de Sant Jordi ens ho carreguem tot.
Jo la primera.
Perquè sí.
Perquè el meu pare es diu Jordi i, per a més inri, és natural de Montblanc.
Perquè a Montblanc es viu la diada com una gran festa, que és el que és.
Perquè és molt nostrat.
Perquè estimem la diada de Sant Jordi, la nostra festa, plena de l'olor dels llibres i el tacte dels pètals de les roses, plena de l'olor de les roses i el tacte de les pàgines amb la tinta encara fresca.
Perquè és un dia que posa de manifest que els catalans estimem les nostres tradicions però també la cultura.
Perquè tothom és digne de rebre una rosa i un llibre (sí, les dues coses!). Tant de bo aquest dia arribi.

Potser per això, a mi, cada any pels volts de Sant Jordi se'm desperten les mateixes inquietuds entorn a tot el que aquesta llegenda representa per a nosaltres com a societat.

Quin és el paper de la dona? La poruga, la submisa, la que renuncia i s'entrega (la bleda!)?
Quin és el paper dels homes? El Rei (una mica dèspota, tot sigui dit), l'HEROI (així, amb majúscules, i tornem-hi amb els prínceps blaus xulo-piscines).
Quin és el lloc que ocupem els vilatans (A.K.A. ciutadans) humils i treballadors, reduïts a ser simples espectadors d'una tragèdia, de la crònica d'una mort anunciada?
Quin tracte reben els animals, considerats pures mercaderies o possessions, entregats com a moneda de canvi. Visca l'especisme (mode ironia on)!
Quina càrrega de violència, de por, de temor, de terror acompanya la història?
S'ha de matar el drac? O només se l'ha de malferir? O se l'ha d'espantar?

Tants caps, tants barrets.
I cada casa és un món.
Cada família escull quina versió de la història explica, com l'explica, i de quina manera.

Aquest any, però, he tingut la gran sort de rebre un petit tresor que narra una història un xic diferent.
El llibre és 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac', i és una adaptació deliciosament lliure d'Oriol Ponsatí-Murlà d'un poema d'Edmund Spenser titulat The Faerie Queene ('La Reina Fada') publicat per primera vegada l'any 1590, que dóna orígen a la història del cavaller de la Creu Vermella que s'explica al Regne Unit. El llibre és el primer de la col·lecció "La ela geminadeta", i les il·lustracions brutals són a càrrec de Kenneth Russo. Ideal per a infants de totes les edats.






Una història en què el personatge femení és fort, en què el personatge masculí no es veu en l'obligació de salvar a ningú, en que la fera és adorablement ferotge. I no us dic més, que no vull fer de lectora-blogger-spoiler. Haureu d'espavilar-vos a buscar-lo, perquè volarà.

Ha arribat a casa, trencant tots els esquemes i deixant-nos bocabadats.
Perquè nosaltres som rebels d'esperit i trencadors de mena.
Perquè ens agrada tot allò que és rebel i trencador.
Perquè no ens agraden la violència, el sexisme ni l'especisme.
Perquè creiem en la igualtat.
I (sobretot!) perquè mola mil.

Més informació sobre 'La veritable història d'en Jordi, la princesa i el drac' a la pàgina web Edicions de la Ela Geminada.

Abril del 2016.

Si t'ha agradat aquesta entrada, potser t'agradarà...

Tresors de paper i tinta.

Llibres per alimentar la creativitat.

Més llibres per alimentar la creativitat.

Encara més llibres per alimentar la creativitat.

dimecres, 8 de març de 2017

8 de març


És 8 de març. 
He llegit de tot. Coses interessants. Interessantíssimes. 
Estupideses. Tonteries. Coses mesquines. Malentesos. 
M'ha arribat el tuf de la misogínia. 
He sentit l'escalfor de la lluita. 
Després de tot, aquí deixo la meva reflexió.
Sóc dona, i sóc treballadora.
Sóc mare, i sóc dona.
Sóc mare, i sóc treballadora.
Sóc més que el temple que representa el meu cos.
Sóc més que els meus ideals reprimits o celebrats.
Sóc més que les meves accions i actituds.
Sóc més que les paraules dites i callades pels meus llavis.
Sóc un petit brot, enmig d’un prat.
Puc celebrar la vida, en totes les facetes. 
Essent dona.
Jo sí puc.
Hi ha moltes que no poden fer-ho.
Aquest és un missatge de solidaritat.
Avui no es celebra res.
Avui es pensa, es reflexiona, es commemora.
Que hi ha dones que han mort reivindicant els seus drets laborals. 
I de la mort no es torna.
Que hi ha dones a qui les lleis no permeten optar a un lloc de treball, o que necessiten el consentiment d’un home de la seva família (pare, germà o marit) per a fer-ho.
Que hi ha dones que cobren menys que els seus companys homes fent la mateixa feina.
Que hi ha dones que són jutjades pel seu físic abans que per les seves capacitats i aptituds quan opten a un lloc de treball.
Que hi ha dones que són esclaves de comentaris despectius associats a la seva condició femenina quan realitzen les tasques que els són encomanades.
Que hi ha dones que senten que han d’escollir entre la seva vida personal i la seva vida professional.
Dius que això no cal reivindicar-ho un dia, però sí cada dia.
Però no ho fem.
Dius que mentre això segueixi passant cada dia serà 8 de març.
És cert.
Serà vuit de març el dia que la conciliació de la vida laboral i familiar deixi de suposar un sacrifici, una broma o una mentida.
Serà vuit de març cada dia que a una dona se la valori pel que fa, pel que pot oferir.
Serà vuit de març el dia que la igualtat salarial sigui una certesa.
Serà vuit de març el dia que ens adonem que no hem de disculpar-nos o de demanar permís pel fet de ser dones.
Serà vuit de març el dia que ningú es consideri més que ningú.
El 8 de març existeix, i cal seguir-lo reivindicant, cridant, des de la racionalitat, però també des de les entranyes.
Una lluita raonada i visceral.
Fent-nos visibles. Des de la sororitat.
També de la mà dels nostres companys, amics i germans que creuen en el feminisme. Perquè el feminisme no va d’anar en contra de ningú. 
Que no et toqui no significa que no passi.
Que et toqui i callis, no significa que no passi.
No estem soles.
Mentre això passi, avui, demà i sempre serà 8 de març.
Però avui, també.

8 de març del 2017. 36 anys i uns dies

Si t'ha agradat aquesta entrada potser t'agradarà...

Jo també em dic Brisa.