dissabte, 20 setembre de 2014

Vidre i pintura (ampolles reciclades DIY).


Disposar dels materials artístics a voluntat és sempre una font d'inspiració i motivació. En aquest sentit, l'accés lliure a la pintura ens ha proporcionat grans idees. Un dia en Biel em va demanar si necessitava una ampolleta de vidre que hi havia a la cuina i que jo havia rentat, quan li vaig dir que la podia agafar, va començar a barrejar la pintura dins l'ampolla i a abocar-la sobre el quadre que hi havia al balcó. Quan va estar, l'ampolla estava molt bonica. 

Inspirada pels colors i formes de la pintura dins l'ampolla, vaig posar-la sobre la taula amb una altra ampolla i pintura. La de l'esquerra és la que havia fet servir en Biel.

El procés d'abocar la pintura i veure com llisca pel vidre és molt suggerent: es dibuixen formes i colors. Una manera més de permetre a la casualitat participar en el procés creatiu.

No deixar part de vidre sense pintura va resultar ser una motivació afegida.

Els pots de pintura amb aplicador ens han sigut de gran ajuda per a aquesta part del procés.

Així és com van quedar.

Les formes i els colors es barregen lleugerament.

Com que l'ampolla tenia un gruix considerable de pintura a l'interior, vam aprofitar-la per al nostre quadre col·laboratiu.

Simple i deliciosa. Després, vam deixar les ampolles un dia cap per avall sobre una tapadora de plàstic a fi que la pintura sobrant baixés i sortís. I vam deixar-ho assecar per tres dies.

Tres dies després, amb l'interior ben sec, vaig netejar la boca de l'ampolla amb un drap humit.

Amb una mica de llana i la pistola de silicona vaig posar-hi uns detalls.

Simplement enganxant la llana a la base amb la silicona i amb molta cura en algun punt de l'exterior per on volia que passés.

Aquest és l'aspecte de les ampolles ja acabades.

I així és com llueixen.

Com veieu, reciclar és preciós. En els gerrets hi hem posat espígol, la idea és tenir-hi flors seques, no us recomano posar-hi aigua ja que possiblement la pintura es diluiria.

Setembre del 2014. Sis anys i mig.

Si t'ha agradat aquesta entrada no et pots perdre...





dissabte, 13 setembre de 2014

Descalços en l'art, el cos, el moviment.


Aquesta entrada és per a mi molt especial, publico l'entrada que fa 300 en aquest petit raconet d'enlloc que pretén ser la casa de la imaginació. La publico amb la mateixa il·lusió que la primera, i en un dia molt especial per a mi. Per si això no fos suficient, avui compto amb la presència d'una convidada rosseta i molt especial a l'entrada (bé, dues, tot i que una no es veu).

D'alguna manera, i per tots aquests motius es podria dir que avui i per a vosaltres, em vesteixo de gala. Com veureu, vaig molt ben vestida, i ben pentinada, de joies en llueixo poques, però procuro fer-ho amb gràcia. Però us voldria demanar que no mireu els meus peus o, que si ho feu, no us sorpreneu: vaig descalça. Perquè sóc de la tribu dels peus negres, jo. M'encanta anar descalça i a la que puc, em trec les sabates. Potser perquè toco poc de peus a terra i d'aquesta manera, en fer-ho uns instants al cap del dia, en faig prou. Sense intermediaris: fora noses.

El meu vestit va brodat amb el fil del joc, perquè us explicaré que l'altre dia, amb una amiga fent temps i un gelat, vam anar a parar a la plaça Vicens Vives. En aquesta plaça, sempre hi trobareu algun nen enfilant-se a l'escultura AELON de l'escultor Gabriel Sáenz, jugant en i amb ella. No sé si aquesta era la seva intenció en crear-la, però no es pot negar que quan la infància reivindica un espai de la ciutat omple aquell lloc de significat i màgia, i si la interpretació de l'art l'ha de fer qui en gaudeix, i qui la gaudeix és un infant, és sabut per tots que es valdrà (també) del moviment com a vehicle privilegiat per a l'exploració i l'expressió.

En arribar a la plaça, vam observar l'escultura: el grup d'infants que hi havia jugant-hi anava descalç en la seva totalitat. Evidentment, els nens es van mostrar emocionats i il·lusionats: "-Si ells juguen descalços, nosaltres també!" deia la seva mirada. I a nosaltres dues, amigues de fa anys, també ens va bastar una mirada per a entendre'ns. I per què no? El calçat dels meus fills i la seva filla es va sumar al grup de sabates i xancletes tretes i deixades estar als peus de l'escultura. El que va passar després: una dansa.




















Com qualsevol aprenentatge, el moviment també necessita d'un temps per a ser explorat i d'un temps per a ser assimilat. Per a l'infant el moviment és joc. Es mou i a través del moviment no només explora l'espai, també explora el seu propi cos, i la relació d'aquests dos amb el temps, el tempo. Crec que de la unió de l'espai, el cos i el temps neix el moviment. L'infant és tenaç, i per a fer-ho es val de tots els recursos, de tots els sentits. Així doncs, tocar l'escultura, caminar sobre ella, explorar la textura i la temperatura dels seus materials és conèixer-la perquè, com diu la guineu " - Allò que és essencial és invisible als ulls.". 

Les ciutats són fetes per a jugar-hi. D'aquesta manera la infància recupera la part de joc exterior que l'asfalt se li menja. Els elements artístics i arquitectònics que hi habiten no poden ser simples vestits: han de pertànyer també al paisatge humà, han de ser explorats i viscuts per a pertànyer a la ciutat.  Perquè les ciutats són fetes per als seus habitants i segurament una part d'ells són, com jo, de la tribu dels peus negres.

Setembre del 2014. Sis anys i mig / Quatre anys.
Voldria donar les gràcies a la Raquel i a l'Aura per acompanyar-nos aquella tarda i regalar-nos una estona de joc pausat i deliciós. A elles i a l'Albert, gràcies per permetre'm explicar-ho.

   · Si t'ha agradat aquesta entrada, no et pots perdre...

Jo també em dic Brisa. 

Circuits d'aigua. Entre l'art efímer i el joc motriu.

Un dia fantàstic en un parc excepcional. - Manetes i cosetes.

Fitxa de l'escultura AELON - Art al carrer, Ajuntament de Girona.

Untitled (playground) by Picasso, Chicago, 1967. - Playscapes.

   · Més escultures jugables de Girona...

A, B, C, Q. Torres Monsó, 1980.

Cossos i formes. Rosa Serra, 1990.

Perns. Narcís Costa Bofill, 1988.

Plaça Salvador Espriu. Fuses - Viader, 1994.

Terra de Sardana. Pau Baya, Ivet Bazaco, Marta Lluís, 2002.

diumenge, 7 setembre de 2014

Accés lliure a la pintura.


El que us presento avui no és una proposta, és més aviat una manera d'entendre la necessitat d'expressar-se i explorar els processos creatius espontanis, col·lectius i col·laboratius.

Em vaig plantejar el repte d'oferir accés lliure a la pintura als meus fills. La veritat sigui dita, al principi estava plena de dubtes i (per què no dir-ho) una mica espantada. No sabia si sabria manejar la situació, si seria un caos i tot acabaria no pintat, sinó brut de pintura (que és diferent). Però alhora, pensar en la possibilitat de poder expresar-se en un moment d'inspiració sense haver de buscar i preparar els materials, i la possibilitat de compartir un fet creatiu també resultava engrescador.

L'espai de joc exterior ja havia donat molt de si, i dos mesos després del seu muntatge l'ús que en feien era escàs, així que vaig pensar que posar la pintura a fora m'oferia la posssibilitat de limitar temporalment l'accés si veia que el tema es complicava alhora que facilitava enormement les qüestions organitzatives i de neteja, minimitzant els possibles "danys".

Exploració i preparació del terreny.

Abans d'oferir accés a la pintura vaig oferir accés a un altre tipus de materials. La idea era la mateixa: accés lliure a la pintura, l'únic que aquests materials no taquen, o no ho fan de manera permanent. Vaig oferir aquests materials al llarg de tres dies durant els quals vaig observar i sospesar pros i contres. Evidentment, els pros van guanyar el pols.

Cavallet, ceres i aquarel·la líquida.

Color, gotes i pintura.

Atac creatiu.

Va arribar el moment d'oferir-los la pintura, i ho vaig fer acompanyant-la de dues normes molt senzilles i molt clares. Els vaig explicar que si no les respectaven retiraria la pintura.

Norma 1: ES COMPARTEIX. El cavallet exterior és per a ús col·lectiu i col·laboratiu. El que es crea en aquell suport pot ser modificat per QUALSEVOL membre de la família, o per algun amic o amiga. Si algú vol crear sense que ningú ho alteri, tenim els cavallets de sobretaula a l'estudi, i aquests sí que són personals, així com el que s'hi crea.

Norma 2: ES NETEJA. Els pinzells sempre s'han d'esbandir (o com a mínim deixar en remull). Si es taca quelcom, sigui el que sigui (roba, terra, paret... ) cal netejar-ho el més aviat possible. Ho neteja o ho posa a rentar qui ho embruta i, en el cas de la roba o en cas que no quedi net, es passa avís a algun adult de seguida. 

Setmana primera.

Invitació a crear. 

Abans d'estrenar-nos  amb la pintura vaig posar un tros vell de cortina de dutxa sota el cavallet (per a minimitzar danys). La Llum de seguida va posar-se a pintar. 

Quan en Biel es va posar a pintar sobre la pintura de la Llum, ella es va enfadar. Vam parlar-ne. Vaig recordar-los el nostre pacte. Vaig oferir-li portar la tela a dins i posar-la al seu cavallet, però li vaig recordar que el que es feia en aquest era per a compartir. Ella va declinar la meva oferta i es va sumar al projecte d'en Biel, i es va posar a pintar amb ell. 

Setmana segona.

Després d'uns dies en què el protagonisme requeia en els pinzells i els colors, el procés pren protagonisme i rellevància. Aplicar la pintura a raig, observar com cau, es barreja i crea formes i combinacions delicioses. Si em coneixeu ja sabreu que sóc una gran enamorada dels estadis intermitjos de qualsevol fet creatiu. 

Setmana tercera.

Durant la tercera setmana el procés d'exploració creix i s'alimenta de la casualitat: barrejant colors en una ampolla i abocant-los, pintant amb els dits (i les mans)...

Enganxant cables sobre la tela utilitzant la pintura.

Gratant amb els dits, les ungles, escuradents...

Fins i tot la pinça forma part de l'obra.

Els trucs:

· Deixar les normes de funcionament clares, i que siguin consensuades.
· Protegir el terra i les parets (si és necessari) amb robes o paper.
· Tenir un drap i algun davantal penjats al cavallet.
· Acompanyar la pintura amb un potet d'aigua, per a netejar i deixar en remull els pinzells.
· Tenir un punt d'aigua proper, i draps humits per a netejar. 

Tres setmanes després, puc dir que està resultant ser una experiència altament gratificant. De fet, quan  vaig planificar l'accés lliure a la pintura vaig pensar que quan jo tornés a treballar, tenint en compte que els nens seguirien de vacances, possiblement hauria de replantejar-m'ho. Però no ha sigut així, en fan (en fem!) un ús responsable. Evidentment jo també he participat en el procés creatiu, tot i que no hi ha fotos, ara només ens falta seduïr al papa, que es fa de pregar una mica...

Hem accedit a negociar, hem mostrat i convidat als altres participar en el nostre procés creatiu. Estem creant una obra col·lectiva, expressant-nos en llibertat i de manera autònoma. Hem après i hem crescut. No sé què faré quan arribi el fred, però la intenció de moment és mantenir l'espai exterior amb la pintura a l'abast.

Agost i setembre del 2014. Sis anys i mig.

Si us ha agradat aquesta entrada, no us podeu perdre...

   · a encenent la imaginació...




   · a casa dels nostres amics...


dijous, 4 setembre de 2014

El kit de papiroflèxia. Proposta de butxaca número 5.


Estic molt contenta de poder compartir amb vosaltres una proposta que últimament ha tingut un gran èxit a casa (millor dit, fora de casa): el kit de papiroflèxia.

En el nostre cas, aquest primer kit de papiroflèxia consta d'uns papers preciosos que ens van portar els reis i que porten marcada la línia per on s'ha de doblegar el paper. També porten uns adhesius per enganxar. La meva idea és que puguin aprendre a fer figures senzilles amb aquests i, després, fer-ne amb paper normal i corrent. En tenim dues versions: avions de paper i "comecocos". De fet, els avions encara no els saben fer sense el xivato, però els endevinadors sí. A més, portem papers diversos (quadrats) i un petit llibret amb instruccions d'origami. Tot en un petit sobret de plàstic.








El kit de papiroflèxia el tenim a l'entrada de casa, dins una caixa on dormen tots els nostres kits de butxaca. Ens ha acompanyat quan anem a menjar fora, a la piscina, al cotxe... I com que portem un munt de papers, en podem repartir a tots els nens i nenes que s'acosten a veure què fem!

· Material:
   - Papers de diferents mides i colors.
   - Llibret amb propostes d'origami i de papiroflèxia
   - Retoladors o adhesius per a enganxar

· Feina prèvia:
   - Buscar i guardar els papers dins el sobre.
   - Preparar els adhesius per a enganxar en l'endevinador
   - Confeccionar el llibret amb les propostes: buscar la informació, imprimir, confeccionar el llibret.

Agost del 2014. Sis anys i mig.

Si us ha agradat aquesta entrada, no deixeu de visitar...

Propostes de butxaca del blog Manetes i cosetes.

Propostes de butxaca d'Encenent la imaginació.

Science for Kids: Kirigami Water Blossoms - Babble Dabble Do.

Make Bulldog Bookmarks - Willowday